Poemes d'Eudald Ferrer ( me'ls va llegir un dia )
El record de la teva mà ,
cinc dit marcats a
l'espatlla,
El pensament del teu cos,
una nit que comença.
Un cigarret que encèn
el foc de la nostàlgia.
Els narius obstruits
per un refredat.
El verd de les fulles
lluita contra el roig
de la terra molla.
I tu em mires
des de la teva distància
impecable
impecable
còmplice de la solitud
de les meves nits.
La culpabilitat ens truca
a la porta, demana per tu
on he deixat les comes ,
els punts ? Els
símbols
d'interrogació ens
esperen
al calaix de la tauleta de
nit
amb uns condons i
lubricant
- sempre esperant.
Esperen el vers que els
animi
a caminar per la fina
línia
que separa el desig del
plaer.
Esperen que entonis
correctament aquella
frase,
espera que encenguis la
pòlvora, que apaguis el
foc,
que trobis la bruixola,
que dibuixis el camí
entre l'espessor verda
dels arbustos. ON M'HAS
AMAGAT EL CENDRER ?
Criden els cadàvers
que encara dormen
a la carretera.
( Imperatiu categòric nº II )
No busquis paraules buides
que puguin omplir-te de
líquid.
No busquis la foto,
que defineixi les teves
passes.
No vulguis coneixer tots
els racons d'aquesta
terra.
No enganyis els impulsos
del teu cor amb discursos
plens de retòrica.
No canviis el ritme
de la melodia de quatre
per quatre compassos
que formen la cançó
de la teva vida.
No t'enganyis pensant
que el sol del matí
il·luminarà la foscor
de les nits.
Tot passa per :
alçar-se un dia
i recomençar.
