Retaule de quotidianitat neuyorquina

• Sonava Sinatra, el sol apretava a la cara i el Central park semblava que no s'acabés mai. Semblava que no tinguessim límits. Aquell dia fins i tot em vaig atrevir a sortir al carrer amb una única peça de roba. I era hivern... Era quelcom estúpid. Vam plantar arbres al teu jardí, mentres la suau brisa ens acariciava els cabells. Erem feliços junts. Curiós dia aquell, per ser ple hivern.
  Reiem plegats mentre l'olor de les flors , l'olor a mimosa i l'olor del menjar de diumenge dels teus veïns em feien sentir completament lliure. I al meu cap aquella preciosa melodia no parava de repetir-se. Però llavors van venir els setanta i tu vas marxar. Em vas dir que Nova York ja no era aquell que a tu t'havia enamorat. Vas dir que les teves metes eren a Europa … I avui... Avui estàs magnífic. Amb aquesta americana que em va enamorar. Portaves aquesta americana quan vam entrar a l'opera. I quan passejàvem , aquell dia de cap d'any, per la quarta avinguda. I ens empapàvem d'aquella pluja suau que ens tornava tan romàntics. També portaves aquesta americana quan, a mitjanit, ens vam colar al zoo i totes les besties ens miraven amb un bri d'enveja als ulls. No podien entendre com ens estimàvem tant.
  
  Quan vas marxar em vas deixar molt sola. Una aureola de tristesa m'envaïa l'esperit quan al cel es feia fosc. Vaig passar de llegir aquelles novel·les tan maques amb descripcions repletes d'adjectius a llegir tristes novel·les d'estil minimalista.
  Quan vas marxar un cúmul d'amics em digueren que ja m'havien avisat, que m'ho havien dit, però jo , t'ho asseguro, vaig estar sempre convençuda que tornaries, que vindries un dia , el menys esperat, i em demanaries perdó, em diries que ho senties i que Europa no es pot comparar amb Nova York...
  Has trigat vint anys en tornar, en obrir els ulls, vint anys! Han passat altres cançons amb altres homes. He plantat altres arbres a diferents jardins i m'he ruixat de pluja inspirant olors alienes. Però, malgrat tot, no et guardo rencor, no puc fer-ho. No puc fer més que perdonar-te.-
  Ell no va dir res , ella el va agafar del bracet i van anar a passejar pel Central Park. Esperant, desitjant, que la pluja els tornés a empapar.