Cossos que corren per la sorra

Era d'aquells dies que molesta passejaves
per la casa, preocupada per si picaven
a la porta els fantasmes del passat.
I jo reclòs devant d'una llum austera
d'un antic ordinador espatllat
escrivia cròniques de quan convertiem
la tardor en primavera.
Tu t'exiliaves a la terra compartida
per tothom i per ningú, a la teva mida
delimitada, el reialme innaccesible.
Jo em mantenia arraulit allunyat mirant l'astre
poderós que de nit brilla i seguia el rastre
de vestigis de petjades a la platja.
Nedaves llunyana, una boia que flota,
només per pescadors de barques devotes
que creuen els mars sense por.
I jo t'estimava d'una manera estranya,
temia Neptú, que tot ho trenca i enganya
els més vells pescadors.
Potser fou el dia que les nostres mirades,
es trobaren juntes, perdudes i exiliades,
l'una sobre l'altre, perdudes les dues.
El dia que em vaig convencer de comprendre
que el nostre acord no es podria entendre,
acord a cor de dues siluetes nues.
Era d'aquells dies que molesta passejaves
per la casa, preocupada per si picaven
a la porta els fantasmes del passat.
Però jo em sentia com una cabra,
que quan és de nit s'amaga sota l'arbre
i no es mou fins que la lluna a marxat.
Reclòs en mi perquè s'ensorren
les muralles dels meus somnis i mostren
la buidor del palau de la meva ànima
que decoro poc a poc en cada pàgina,
amb el record de cossos que corren per la sorra.



Escrit a Provincetown per Tim Maden,
traduit de l'anglès per un servidor