descripcions de la burgesia barcelonina I

El trànsit era fluid aquell matí de diumenge. Rutinariament sortí al balcó i contemplant la gent passejar pel carrer Balmes, s'encengué un cigarret. Amb la mirada fixada a l'àtic d'en front, que ell tant envejava; amb aquells testos plens de flors violetes i aquells xiprés meticulosament cuidats i encabits en un recinte de pocs metres quadrats, notà com ella l'abraçava per l'esquena. Tancà els ulls i llençà el cigarret que, giravoltant sobre el seu propi eix caigué tranquil·lament i somort al terra d'aquella vorera on la gent seguia el seu curs, impassible. Després, amb cura, es girà i notà la calentor coneguda d'aquells llavis, ara ja seus. Agafant-se les mans entraren dins de l'estudi on hi regnava un desordre de papers, llibres i fotografies d'antics dinars familiars. Apagaren aquella làmpada de marbre, que ell comprà content en una subasta barcelonina. I encara agafats del bracet, just abans de correr les cortines, vegeren la façana modernista de l'edifici del davant, on el sol il·luminava i al·legrava  les finestres que com la seva, les cortines amagaven múrries els actes dels seus integrants. I amb la foscor imposada, el panteix cansat d'ell al coll d'ella o l'olor del cos nu d'ella els feren sentir tan joves, tan violents, tan esgotats, tan màgics...

El matí i les orenetes; arriba l'estiu.

Una abella i una papallona es barallaven per olorar les flors d'un ametller florit. I el sol queia sobre la gespa molla. La pluja ja s'havia allunyat. I els núvols blancs i grossos amagaven secrets mentre els sobrevolava una avioneta que semblava molt petita, contrarestada amb la immensitat blava que a la llunyania es fonia amb la infinitat del mar. El groc llampant de la mimosa jugava amb el verd perenne i intens del pi. Els gossos bordaven inexorablement, i les orenetes començaven el seu vol suau. Tornaven juntament amb el bon temps. Als voltants d'aquell carrer de terra que sempre ens duia cap el cel, les oliveres, mes verdes que antany, enllumenaven el paisatge. Jo contemplava des de l'ampit de la finestra com nua, poc a poc treies la roba estesa. El gos, llengua fora, jeia cansat i acalorat al teu costat, fidel com sempre. Els veïns des dels seus balcons et miraven recelosos. Es començava a notar l''olor de menjars endiumenjats d'aquells que sí que en feien cas del temps, nosaltres, però, esperàvem un millor moment, no hi havia pressa ni raó per trencar l'harmonia que creava la natura. Les formes abstractes que creaven els núvols em recordaven sempre a tu i em sentia cada cop més i més viu...