Una abella i una papallona es barallaven per olorar les flors d'un ametller florit. I el sol queia sobre la gespa molla. La pluja ja s'havia allunyat. I els núvols blancs i grossos amagaven secrets mentre els sobrevolava una avioneta que semblava molt petita, contrarestada amb la immensitat blava que a la llunyania es fonia amb la infinitat del mar. El groc llampant de la mimosa jugava amb el verd perenne i intens del pi. Els gossos bordaven inexorablement, i les orenetes començaven el seu vol suau. Tornaven juntament amb el bon temps. Als voltants d'aquell carrer de terra que sempre ens duia cap el cel, les oliveres, mes verdes que antany, enllumenaven el paisatge. Jo contemplava des de l'ampit de la finestra com nua, poc a poc treies la roba estesa. El gos, llengua fora, jeia cansat i acalorat al teu costat, fidel com sempre. Els veïns des dels seus balcons et miraven recelosos. Es començava a notar l''olor de menjars endiumenjats d'aquells que sí que en feien cas del temps, nosaltres, però, esperàvem un millor moment, no hi havia pressa ni raó per trencar l'harmonia que creava la natura. Les formes abstractes que creaven els núvols em recordaven sempre a tu i em sentia cada cop més i més viu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada