No intentis tacar de llum
la foscor que m'acompanya.
No intentis tampoc contestar
les preguntes que brollen
de la teva absència ,
car les respons tan sols
amb la teva presència.
No vulguis ser la mirada,
juganera, fugissera que em
desperta l'ànima,
car un despertar sobtat
precedeix un dia horrible.
No miris per mi
amb aquestes ulleres fosques,
amb que observes el món,
sempre distanciada,
No podràs, però, escapar,
de la meva retina,
de les meves parpelles,
com la mirada escrutant
de la vella, o la gran
teranyina d'aquesta ciutat.
No t'escapis dels judicis
personals dels sense-ànima,
ans escolte'ls. Ni tampoc
de les percepcions confuses
de qualsevol matí de Sol.
Però sobretot, no marxis,
no deixis que un cos
es panseixi mentre
encara existeixi
una mica d'encanteri.
No , no em deixis.
Però sobretot,
no abandonis la vida,
no perdonis la mort,
no perdis els dies,
no fugis del món,
no pensis que tot és sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada