Tragicomèdia nocturna.

Fou una vegada que estant en una taverna, fosca i bruta, assegut en una taula sol, se'm va apropar una silueta. Era un home de barba blanca i de parla castellana. Era el primer cop que entrava en aquella taverna i em sentia una mica incòmode, sobretot perquè a les taules veïnes s'agrupaven amics i amigues i cridaven i reien contents.  Sol vaig rebre la companyia d'aquell home estrany. Em va preguntar com em deia i que hi feia en aquell barri. Va explicar-me que anys enrera aquell lloc era freqüentat per artistes de diverses menes i ell explicava que era poeta i en aquell antro havia desenvolupat una terrorífica teoria. Assegurava que la humanitat s'havia equivocat alhora de percebre la seva existència, l'havia invertit. En altres paraules, segons aquell home viviem quan somniaven, i quan despertàvem érem sotmesos a una estúpida i incessant rutina que suportàvem només perquè estàvem somiant.Em vaig espantar car de temps enllà que no recordo allò que somnio.  Seguint la seva  incerta lògica la nit era el moment més propici a la nostra vida, el moment més esplendorós de la nostra existències. I la gent que ara hi assistia eren simples figures, titelles d'aquesta demoníaca sort, doncs que poc en sabien ells. El fet fou que l'home parlava, amb ganes i sense pauses. Aquesta reflexió vital , va dir , no l'he sabuda expressar de cap altra manera que versada.
No va voler dir-me el seu nom però em va deixar a sobre la taula, quan es disposava a marxar, un manyac de fulles de paper. Poemes i reflexions de diferents amb mètriques diferents, sense una aparent lògica per qui desconegui la tràgica sort a la que estem sotmesos.



 Empiezo a notar mis párpados bajarse ,

no quiero ser más un perro que tenga que acostumbrarse,

a esta vida dura, como hierro oxidado,

esperando siempre un día nuevo pero este aun no ha llegado.

Visita el sueño a la noche austera.

Sueño con el día -luz en las tinieblas; nuevas maneras

de hacer siempre lo mismo- rutina:

levantarse, dormir, comer y vivir, ir de casa a la oficina.

En la enorme esfera planetaria donde vivimos,

el sol nos marca los días, la luna las pautas.

En la enorme esfera planetaria llena de rincones,

donde los árboles respiran y las jaulas chillan.

En esta esfera planetaria con agua, tierra, fuego

y viento, tu calor, tu sonrisa, tus pies, tu aliento.

En esta esfera planetaria, diminuto punto de

nuestro universo las noches frías alteran

el camino.



Si pervierto mis palabras, 
desnudo de metáforas mis versos. 
He probado de vivir sin pensar,
tapar ojos, oídos, boca, no pensar. 
He visto caminar con muletas 
a los profetas que sostenían la bandeja, 
donde comíamos , bebíamos, vivíamos, 
                                   dormíamos.
Oídos , ojos , boca tapados, no pensar. 
He tropezado con palomas por no mirar 
el suelo que mis pies pisaban. 
Qué lejos vivían las amigas de los ciegos : 
justicia , igualdad , libertad, derechos 
                                        humanos. 
Solo pedíamos más besos ! 
Pero nos encerraron por no andar con : 
oídos ,ojos ,boca tapados. NO PENSAR.