UN COR MALALT

Era una nit de lluna plena, i dormiem junts en un sofa desplegable. Era una nit de lluna plena i la lluna il·luminava plenament la cambra. Entre les cortines veiem els edificis que ens envoltàven i jo amb el braç estirat cap a ella, l'abraçava. I li mirava a la cara, que brillava enfosquida, pel reflex de la lluna, dorat, sobre els llençols. Però ella estava molt preocupada des d'una bona estona abans que el seu cor palpitava d'una manera exagerada. Els seus batecs sobrepassaven el nombre de batecs normals d'una persona. I em vaig decidir a fer alguna cosa al respecte. Vaig ficar les meves mans en el seu cos d'argila mullada i en vaig extreure el cor. Era un cor gros i pesat, d'un color vermell lluent. Notava entre les seves mans la seva palpitació exagerada, i vaig tenir una idea. Vaig agafar el rellotge-despertador de l'habitació, i els vaig apropar per tal de compenetrar-los. Però en lloc de calmar-se el seu cor gros, roig va accelarar-se nerviós. Jo em vaig espantar, perquè el nombre de batecs, ara superava amb escreix el nombre establert per la ciència. I vaig allunyar el seu cor del rellotge malvat. I maldant perquè no rellisqués el seu cor gros, roig, envoltat d'un líquid llefiscós, vaig fer via cap a la cuina, on un altre rellotge, més gros, més seriós, penjava. El vaig treure del seu clau i el vaig apropar al cor amb esforços, i aquest últim altre cop va accelarar-se veloç, i jo em vaig espantar. Però de cop mirant per la finestra, observant la lluna ho vaig comprendre. I seguint el meu instint vaig agafar el rellotge gros i seriós, i el vaig tirar a terra, un cop a terra hi vaig saltar a sobre. Tres cops secs i el rellotge va parar. I el cor va passar de cent quaranta revolucions a cent quinze. << És això el que haig de fer ! >> . I amb les dues mans sostenint el seu cor amb cura però corrent vaig arribar a l'habitació on sobre el llit ELLA seguia dormint tranquil·la, lleugerament fosca. Vaig agafar el petit despertador i vaig obrir la finestra, i sentint el fred colpejar-me la cara vaig agafar embranzida i vaig llençar el rellotge, lluny, amb força i per fi el cor va calmar-se. Aquell cor no volia saber-ne res del pas del temps.