Una miqueta de Pedro Salinas

Un petit fragment del llarg poema de Pedro Salinas anomenat La voz a ti debida, constituit per setanta fragments que adjuntats conformen el llibre: La voz a ti debida . Aquest títol és una clucada d'ulls a Garcilaso de la Vega, poeta del primer renaixament hispànic, ja que el títol és un vers de l'égloga tercera del poeta humanista. De la mateixa manera que la generació del vint-i-set no deixa de ser un homenatge al rebuscat poeta Góngora, puix fou l'any 1927 que se cel·lebrà el tricentenari de la mort del citat poeta. La cultura és connecta i es reinventa, i és per això que adjunto amb el poema, seguint l'esperit resignat, tal volta d'"indignació",d'aquest fragment, una cançó protesta en francès :


No, no puedo creer
que seas para mí,
si te acercas, y llegas
y me dices:<< Te quiero>>.
¿Amar tú?¿Tú, belleza
que vives por encima,
como estrella o abril,
del gran sino de amar,
en la gran altitud,
donde no se contesta?
¿Me sonríe a mí el sol,
o la noche, o la ola?
¿Rueda para mí el mundo
jugándose estaciones,
naranjas, hojas secas?
No sonríen, no ruedan
para mí, para otros.
Bellezas suficientes,
reclusas, nada quieren,
en su altura, implacables.
Indiferentemente,
salen, se pintan, huyen,
dejándose detrás
afanosos tropeles
de anhelos y palabras.
Se dejan amar, sí,
pero nunca responden
queriendo.
Florecer, deshojarse:
olas, hierbas, mañanas:
pastos para corderos,
juegos de niños y
silencios absolutos.
Mas para nadie amor.
Nosotros, sí, nosotros,
amando, los amantes.

Pedro Salinas. LA VOZ A TI DEBIDA.


Je me barre, de Keny Arkana, rapera francesa de la banlieu de París d'ascendència argentina.

descripcions de la burgesia barcelonina I

El trànsit era fluid aquell matí de diumenge. Rutinariament sortí al balcó i contemplant la gent passejar pel carrer Balmes, s'encengué un cigarret. Amb la mirada fixada a l'àtic d'en front, que ell tant envejava; amb aquells testos plens de flors violetes i aquells xiprés meticulosament cuidats i encabits en un recinte de pocs metres quadrats, notà com ella l'abraçava per l'esquena. Tancà els ulls i llençà el cigarret que, giravoltant sobre el seu propi eix caigué tranquil·lament i somort al terra d'aquella vorera on la gent seguia el seu curs, impassible. Després, amb cura, es girà i notà la calentor coneguda d'aquells llavis, ara ja seus. Agafant-se les mans entraren dins de l'estudi on hi regnava un desordre de papers, llibres i fotografies d'antics dinars familiars. Apagaren aquella làmpada de marbre, que ell comprà content en una subasta barcelonina. I encara agafats del bracet, just abans de correr les cortines, vegeren la façana modernista de l'edifici del davant, on el sol il·luminava i al·legrava  les finestres que com la seva, les cortines amagaven múrries els actes dels seus integrants. I amb la foscor imposada, el panteix cansat d'ell al coll d'ella o l'olor del cos nu d'ella els feren sentir tan joves, tan violents, tan esgotats, tan màgics...

El matí i les orenetes; arriba l'estiu.

Una abella i una papallona es barallaven per olorar les flors d'un ametller florit. I el sol queia sobre la gespa molla. La pluja ja s'havia allunyat. I els núvols blancs i grossos amagaven secrets mentre els sobrevolava una avioneta que semblava molt petita, contrarestada amb la immensitat blava que a la llunyania es fonia amb la infinitat del mar. El groc llampant de la mimosa jugava amb el verd perenne i intens del pi. Els gossos bordaven inexorablement, i les orenetes començaven el seu vol suau. Tornaven juntament amb el bon temps. Als voltants d'aquell carrer de terra que sempre ens duia cap el cel, les oliveres, mes verdes que antany, enllumenaven el paisatge. Jo contemplava des de l'ampit de la finestra com nua, poc a poc treies la roba estesa. El gos, llengua fora, jeia cansat i acalorat al teu costat, fidel com sempre. Els veïns des dels seus balcons et miraven recelosos. Es començava a notar l''olor de menjars endiumenjats d'aquells que sí que en feien cas del temps, nosaltres, però, esperàvem un millor moment, no hi havia pressa ni raó per trencar l'harmonia que creava la natura. Les formes abstractes que creaven els núvols em recordaven sempre a tu i em sentia cada cop més i més viu...

In my craft or sullen art ( En el meu ofici o art esquerp )

In my craft or sullen art                                Exercised in the still night When only the moon rages And the lovers lie abed  With all their griefs in their arms, I labour by singing light Not for ambition or bread Or the strut and trade of charms On the ivory stages But for the common wages Of their most secret heart
Not for the proud man apart                                  From the raging moon I write On these spindrift pages Nor for the towering dead With their nightingales and psalms But for the lovers, their arms Round the griefs of the ages, Who pay no praise or wages Nor heed my craft or art.

En el meu ofici o art esquerp

exercit en la calmada nit

quan nomes rugeix la lluna

i els amants reposen

amb ses seves penes entre sons braços,

treballo amb el cant de la llum

no per ambició o per pa

ni per lluïment o simpaties

en els escenaris de marfil,

sinó pel comú salari

del seus cors amagats.

No per l'home orgullós, apartat

de la rabiosa lluna, no escric,

des d'aquestes pagines ruixades

per les espumes del mar,

ni pels mort imponents

amb els seus rossinyols i salms

sinó pels amants, els seus braços

abraçant les tristeses de l'edat,

que no elogien, ni paguen

ni fan cas al meu ofici o art.

Dylan Thomas,Collected poems 1934-1952  

                                                                                                                

Retaule de quotidianitat neuyorquina

• Sonava Sinatra, el sol apretava a la cara i el Central park semblava que no s'acabés mai. Semblava que no tinguessim límits. Aquell dia fins i tot em vaig atrevir a sortir al carrer amb una única peça de roba. I era hivern... Era quelcom estúpid. Vam plantar arbres al teu jardí, mentres la suau brisa ens acariciava els cabells. Erem feliços junts. Curiós dia aquell, per ser ple hivern.
  Reiem plegats mentre l'olor de les flors , l'olor a mimosa i l'olor del menjar de diumenge dels teus veïns em feien sentir completament lliure. I al meu cap aquella preciosa melodia no parava de repetir-se. Però llavors van venir els setanta i tu vas marxar. Em vas dir que Nova York ja no era aquell que a tu t'havia enamorat. Vas dir que les teves metes eren a Europa … I avui... Avui estàs magnífic. Amb aquesta americana que em va enamorar. Portaves aquesta americana quan vam entrar a l'opera. I quan passejàvem , aquell dia de cap d'any, per la quarta avinguda. I ens empapàvem d'aquella pluja suau que ens tornava tan romàntics. També portaves aquesta americana quan, a mitjanit, ens vam colar al zoo i totes les besties ens miraven amb un bri d'enveja als ulls. No podien entendre com ens estimàvem tant.
  
  Quan vas marxar em vas deixar molt sola. Una aureola de tristesa m'envaïa l'esperit quan al cel es feia fosc. Vaig passar de llegir aquelles novel·les tan maques amb descripcions repletes d'adjectius a llegir tristes novel·les d'estil minimalista.
  Quan vas marxar un cúmul d'amics em digueren que ja m'havien avisat, que m'ho havien dit, però jo , t'ho asseguro, vaig estar sempre convençuda que tornaries, que vindries un dia , el menys esperat, i em demanaries perdó, em diries que ho senties i que Europa no es pot comparar amb Nova York...
  Has trigat vint anys en tornar, en obrir els ulls, vint anys! Han passat altres cançons amb altres homes. He plantat altres arbres a diferents jardins i m'he ruixat de pluja inspirant olors alienes. Però, malgrat tot, no et guardo rencor, no puc fer-ho. No puc fer més que perdonar-te.-
  Ell no va dir res , ella el va agafar del bracet i van anar a passejar pel Central Park. Esperant, desitjant, que la pluja els tornés a empapar.

Carta de presentacio

Que t'han fet els metges?

No et vull veure

                         patir,

no et vull veure

fins que no surtis d'allí

perquè confio en tu

perquè confio en

                             mi.

Que t'han fet els metges?

Ja se que vols deixar aquest mon

                                 ple d'heretges

ja se que vols retrobar-t'he amb ell

però aquí hi ha molta gent que

de ben segur estarà al teu servei.

Si us plau posat be.