dimarts, 31 de desembre del 2013

poems, Poems POEMS !

Poemes d'Eudald Ferrer ( me'ls va llegir un dia ) 
El record de la teva mà ,
cinc dit marcats a l'espatlla,
El pensament del teu cos,
una nit que comença.
Un cigarret que encèn
el foc de la nostàlgia.
Els narius obstruits
per un refredat.
El verd de les fulles
lluita contra el roig
de la terra molla.
I tu em mires
des de la teva distància
impecable
còmplice de la solitud
de les meves nits.
La culpabilitat ens truca
a la porta, demana per tu
on he deixat les comes ,
els punts ? Els símbols
d'interrogació ens esperen
al calaix de la tauleta de nit
amb uns condons i lubricant
- sempre esperant.
Esperen el vers que els animi
a caminar per la fina línia
que separa el desig del
plaer.
Esperen que entonis
correctament aquella frase,
espera que encenguis la
pòlvora, que apaguis el foc,
que trobis la bruixola,
que dibuixis el camí
entre l'espessor verda
dels arbustos. ON M'HAS
AMAGAT EL CENDRER ?
Criden els cadàvers
que encara dormen
a la carretera.

 ( Imperatiu categòric nº II ) 

No busquis paraules buides
que puguin omplir-te de líquid.
No busquis la foto,
que defineixi les teves passes.
No vulguis coneixer tots
els racons d'aquesta terra.
No enganyis els impulsos
del teu cor amb discursos
plens de retòrica.
No canviis el ritme
de la melodia de quatre
per quatre compassos
que formen la cançó
de la teva vida.
No t'enganyis pensant
que el sol del matí
il·luminarà la foscor
de les nits.
Tot passa per :
 alçar-se un dia
i recomençar.



dimarts, 1 d’octubre del 2013

Descripcions de la pseudo-burgesia barcelonina II

La molt porca mira els productes que desitja comprar . Segueix un impuls consumista inspirat en revistes de decoració. Gerros d'argila pintats de verd que brillen i tauletes de nit de vidre, molt modernes, se la miren darrera d'un vidre transparent d'aparador. I ella perd el seu aire de superioritat que emana el seu caminar a cada passa, per quedar-se embadalida, amb la boca oberta, contemplant. De cop es desperta i aspirant el cigarro s'allunya; continua el seu caminar condescendent i rabiós.
L'uniforme vermell la fa destacar entre la multitud i ella, agradosa de les mirades que la gent li dirigeix, les respon amb fàstic. La pobra no sap que la seva labor, que executa solemne i satisfeta, perpetua les pretensions ufanes d'uns individus que només defensen certs interessos privats, amb carn i ungles, amb sang i fetge. Però ella irrevocable com una sentència, aplica impecable la normativa, es tracti d'un jove que intenta colar-se o d'una vella que ha confós la tarifa. I la normativa es estricta i les tarifes abusives, però ella no hi pensa quan aprofita la seva pausa diària per fer un cigarret i rodejar la mançana de l'estació de Plaça Catalunya; tot mirant bocabadada els productes que exposen les botigues esperant algun badoc que cregui en la seva molt venuda i pregonada utilitat.
I amb el seu caminar feixuc de dona cansada baixa les escales de l'estació amargament, la retonen al seu lloc de treball i veu els seus companys, que darrera les barreres magnètiques esperen amb gossos. Els seus uniformes són diferents , i porten més utensilis per poder aplicar la normativa, en cas que el seu estudiat repertori de paraules pronunciades en un to sempre diplomàtic, no funcioni.
Els saluda amb la mirada i s'incorpora, veu com entren dos companys més, aquests sí vestits de vermell, que es giren quan un jove d'aspecte radical els hi crida : << Qué ?! Ya Es la hora de la redada ? >>, mentre es toca amb el dit el canell, com si hi tingués un rellotge.
Això fa bullir la ràbia dels revisors que es miren i pensen en seguir el jove, que ha comprat una targeta i ha creuat les portes magnètiques, i aplicar-li severament la normativa.
Els pensaments no els expressen en paraules, ni els converteixen en fets i els dos guàrdies i els revisors baixen les escales per pujar als seus respectius trens.

El vagó en silenci, només trencat per la xerrameca de dues veus agudes que expliquen la diversió de què gaudiren el darrer cap de setmana. La resta de passatgers amb el cap-cot resten absorts. Uns miren uns aparells petits, sense cable, que són tot pantalla i que toquen lleugerament i suau amb els dits. Altres, amb uns cables molt fins a les orelles, miren sense fixar la vista enlloc i semblen no escoltar res. Aparentment, la majoria dels passatgers en introspecció absoluta, semblen no tenir cap connexió amb el món on la dona de l'Uniforme Vermell , que fuma cigarrets durant la pausa diària que aprofita per rodejar la mançana de l'estació de plaça Catalunya i camina amb prepotància tot retornant mirades de fàstic, are els vigila des de la su del vagó tot pensant en les flors que ficaria en els gerros, que ficaria en la taula de vidra que s'exposaven a l'aparador...  
>> I ben mirat ells que en sabran de la normativa ? >>

dilluns, 23 de setembre del 2013

Tragicomèdia nocturna.

Fou una vegada que estant en una taverna, fosca i bruta, assegut en una taula sol, se'm va apropar una silueta. Era un home de barba blanca i de parla castellana. Era el primer cop que entrava en aquella taverna i em sentia una mica incòmode, sobretot perquè a les taules veïnes s'agrupaven amics i amigues i cridaven i reien contents.  Sol vaig rebre la companyia d'aquell home estrany. Em va preguntar com em deia i que hi feia en aquell barri. Va explicar-me que anys enrera aquell lloc era freqüentat per artistes de diverses menes i ell explicava que era poeta i en aquell antro havia desenvolupat una terrorífica teoria. Assegurava que la humanitat s'havia equivocat alhora de percebre la seva existència, l'havia invertit. En altres paraules, segons aquell home viviem quan somniaven, i quan despertàvem érem sotmesos a una estúpida i incessant rutina que suportàvem només perquè estàvem somiant.Em vaig espantar car de temps enllà que no recordo allò que somnio.  Seguint la seva  incerta lògica la nit era el moment més propici a la nostra vida, el moment més esplendorós de la nostra existències. I la gent que ara hi assistia eren simples figures, titelles d'aquesta demoníaca sort, doncs que poc en sabien ells. El fet fou que l'home parlava, amb ganes i sense pauses. Aquesta reflexió vital , va dir , no l'he sabuda expressar de cap altra manera que versada.
No va voler dir-me el seu nom però em va deixar a sobre la taula, quan es disposava a marxar, un manyac de fulles de paper. Poemes i reflexions de diferents amb mètriques diferents, sense una aparent lògica per qui desconegui la tràgica sort a la que estem sotmesos.



 Empiezo a notar mis párpados bajarse ,
no quiero ser más un perro que tenga que acostumbrarse,
a esta vida dura, como hierro oxidado,
esperando siempre un día nuevo pero este aun no ha llegado.

Visita el sueño a la noche austera.
Sueño con el día -luz en las tinieblas; nuevas maneras
de hacer siempre lo mismo- rutina:
levantarse, dormir, comer y vivir, ir de casa a la oficina.





En la enorme esfera planetaria donde vivimos,
el sol nos marca los días, la luna las pautas.
En la enorme esfera planetaria llena de rincones,
donde los árboles respiran y las jaulas chillan.
En esta esfera planetaria con agua, tierra, fuego
y viento, tu calor, tu sonrisa, tus pies, tu aliento.
En esta esfera planetaria, diminuto punto de
nuestro universo las noches frías alteran
el camino.



Si pervierto mis palabras, 
desnudo de metáforas mis versos. 
He probado de vivir sin pensar,
tapar ojos, oídos, boca, no pensar. 
He visto caminar con muletas 
a los profetas que sostenían la bandeja, 
donde comíamos , bebíamos, vivíamos, 
                                   dormíamos.
Oídos , ojos , boca tapados, no pensar. 
He tropezado con palomas por no mirar 
el suelo que mis pies pisaban. 
Qué lejos vivían las amigas de los ciegos : 
justicia , igualdad , libertad, derechos 
                                        humanos. 
Solo pedíamos más besos ! 
Pero nos encerraron por no andar con : 
oídos ,ojos ,boca tapados. NO PENSAR. 


dijous, 19 de setembre del 2013

Que peut la littérature ?

Tot seguit, unes paraules que Jorge Semprún va escriure en un recull d'artícles anomenat Que peut la littérature ? El conjunt d'articles són un col·loqui sobre la utilitat de la literatura l'any 1965 ( any de publicació a França, a Buenos Aires el publicaren el 1966 ) i compta amb opinions d'escriptors reconeguts tals com Sartre, De Beauvoir, o el propi Semprún. L'article d'aquest parla de la funcionalitat de la literatura i l'autor no pot evitar citar termes com "compromís" o "realisme socialista". Reprodueixo aquí la conclusió final de l'article perquè considero molt interessant el caire profètic que prenen les seves paraules :

[ Traducció al castellà a càrrec de Floreal Maziá ]

Me parece, por lo demás, que este problema del poder de la literatura debe incluirse en una interrogación más radical : ¿ dentro de algunas decenas de años existirá todavía una literatura en nuestras sociedades que se denominan neocapitalistas ? Las encuestas sociológicas parecen demostrar la aparición de una tendencia que conduciría al remplazo - o por lo menos desplazamiento - del libro por los medios de difusión audiovisual de los bienes de consumo ideológicos. No me atrevo a decir culturales, pues la cultura es una actividad , no un consumo o una recepción pasiva de ideas hechas, de imágenes escogidas, por medios cada vez más controlados por el Estado. En el dominio del libro mismo, la proporción de obras que exigen un mínimo de esfuerzo , de participación activa del lector, tiende a aumentar en forma constante. Pero no existe literatura sin lectores, reales o potenciales. Y he aquí cómo, desde el primer paso, volvemos a caer en la política, pues la constitución de una civilización de lectores, en el nivel actual del desarrollo histórico, exige una transformación radical de nuestras sociedades.
Esta tendencia a la desaparición de la literatura - o por lo menos a su remplazo progresivo por subproductos - obedece, por una parte al juego espontáneo del desarrollo de las técnicas, pero es también el resultado de cierta acción concertada. La Burguesía - empleo este término para expresarme con rapidez, sin darle un sentido fijo, como si esta clase fuese monolítica, homogénea hasta el final en sus actividades históricas - , la burguesía experimenta siempre, en el fondo de sí misma , una desconfianza ciega hacía los escritores, hacía la literatura. Pero ha aprendido mucho. Ha adquirido conciencia de la capacidad de resistencia y de absorción de la sociedad que domina, que marca con su sello. Ha entendido que le es preciso tratar de neutralizar el principal poder de la literatura, que es un poder de discusión, de verdad, y ello en todas las sociedades. De ahí su apoyo absoluto, por medio del aparato del Estado, a esa "cultura de masas" que es la negación de la cultura : cuando mucho la organización racional de los ocios más alienantes posibles. De ahí también su nueva actitud hacia los escritores, su voluntad de integrarlos, de asimilarlos. Todos los medios son buenos para hacer que los escritores se vuelvan respetables, que participen gozosamente en los trabajos de los núcleos de poder ( por supuesto, conservando la libertad de guardarse para sí todas sus opiniones subversivas). Todos los medios, inclusive el Premio Nobel...
En rigor, parece que la literatura ha perdido su antiguo poder de escándalo. Todas las rebeliones literarias individuales encallan en el banco de arena, pocos meses o pocos años después de la consagración oficial. La burguesía ha aprendido mucho. Pero hay una cosa, una sola cosa, que no tolera : que le arrebaten el poder : ese sería , en verdad , el único escándalo del que no se recuperaría.
           Y bien, camaradas, hagamos que esté escándalo llegue pronto. 

                                                                                                              J. SEMPRÚN.


dimecres, 11 de setembre del 2013

...

Em despullo de mi ,
i em vesteixo de tu .
Amb la tela d'aquesta
cortina et faré un vestit.
Amb els gots de la cuina
et pintaré els ulls.
Amb els coixins del sofà
t'acariciaré l'esquena.
Em despullo de mi ,
i em vesteixo de tu .
Amb el cant dels ocells
t'escriuré una cançó.
Amb les fulles dels arbres
pararé la taula.
Dels bitllets de la cartera
en farem una catifa.
Em despullo de mi ,
i em vesteixo de tu. 











diumenge, 26 de maig del 2013

Poesia gratuita

 No intentis tacar de llum
la foscor que m'acompanya.
No intentis tampoc contestar
les preguntes que brollen
de la teva absència ,
car les respons tan sols
amb la teva presència.
No vulguis ser la mirada,
juganera, fugissera que em
desperta l'ànima,
car un despertar sobtat
precedeix un dia horrible.
No miris per mi
amb aquestes ulleres fosques,
amb que observes el món,
sempre distanciada,
No podràs, però, escapar,
de la meva retina,
de les meves parpelles,
com la mirada escrutant
de la vella, o la gran
teranyina d'aquesta ciutat.
No t'escapis dels judicis
personals dels sense-ànima,
ans escolte'ls. Ni tampoc
de les percepcions confuses
de qualsevol matí de Sol.
Però sobretot, no marxis,
no deixis que un cos
es panseixi mentre
encara existeixi
una mica d'encanteri.
No , no em deixis.
Però sobretot,
no abandonis la vida,
no perdonis la mort,
no perdis els dies,
no fugis del món,

no pensis que tot és sort.