Tot el poder per als versos.

Les platges són immòbils, persisteixen.
Les gavines, en canvi, busquen consol.
en forma de brossa, que és menjar sota el sol;
i les persones , que moren, es vesteixen
amb parracs i designis que transmuten 
cap a impression i aparences- disfresses?-
i caminen per estàtiques rajoles eternes
                                                        [ i brutes,
sense deturar la vista a l'ocell, per les presses
que els fan perdre la gran joia 
de viure. Els estímuls en partícules,
floten. Ja no es parla; s'articulen
paraules.[ D'amor i glòria per la noia;
d'amistat i respecte cap al noi.] És ferèstec
l'impuls del respir, si per a cada glopanada 
d'aire una il·lusió s'escapa trencada
i la propera vindrà baldada, pel fresc 
contorn que confón l'entorn i al seu torn, 
totes les espectatives se'm moren per una ampolla de rom. 

Nancy Morejón, poesia , lluita i dignitat.

Publico un poema de Nancy Morejón, poeata i activista cubana, llicenciada en llengua i literatures franceses, que no només feu feina cultural mitjançant els seus escrits, sinó que també publica un seguit d'assaigs i traduí a grans de la literatura francesa. El poema es diu la Obrera del Tabaco . 

OBRERA DEL TABACO 

Una obrera del tabaco escribió
un poema a la muerte. Entre el humo
y las hojas torcidas y secas de la vega
dijo ver el mundo en Cuba.
Era el año 1999... En su poema
dijo tocar las flores
formadoras de una mágica alfombra
que circunvolaba la Plaza de la Revolución.
En su poema, no había penumbras sino lámparas
   energéticas.
En su poema, amigos, no había Miami ni reclamaciones;
no había mendicidad,
no había ruindades,
ni violaciones de la ley laboral;
no había interés por la Bolsa, no había lucro.
En su poema, había astucia militante, lánguida
   inteligencia.
En su poema, había disciplina y asambleas.
En su poema, había hígado y corazones.
Su poema era un tratado de economía popular.
En su poema, estaban todos los deseos y toda la ansiedad
de un revolucionario contemporáneo suyo.
Una obrera del tabaco escribió
un poema a la agonía del capitalismo. Sí, señor.
Pero ni sus hermanos, ni sus vecinos,
adivinaron la esencia de su vida. Y nunca supieron
del poema.
Ella lo había guardado, tenaz y finamente,
junto a unas hojas de caña santa y cáñamo
dentro de un libro, empastado,
de José Martí.
                                                           N. Morejón ; Richard trajó la flauta y otros poemas.

Homenatge al poeta.

Homenatge al poeta 
                            A A. Martorell, poeta mediterrani. 

Jo volia ser poeta, però en el llarg camí,

vaig topar-me amb el cementiri

de l'oblit. Les tombes plenes de pols,

els xiprers movent-se amb la força del vent.

Jo vull ser poeta però no ho aconseguiré ,

les meves vivències són anècdotes,

i em manté en vida creure'm especial.

Però en la pluralitat dels carrers

d'aquesta ciutat sobrevalorada

sobrevolo entre cossos que es mouen

mecànics. A mi també m'escanyen

les llums i aquests alts edificis

em tanquen en un cercle d'incerteses.

Però jo volia ser poeta, i després

d'escriure't uns sonets vaig entendre

que ser poeta era :

prendre de la soledat la virtut i

de l'alegria el defecte.

La lluita del poeta, la lluita del poble.

Amb clau de poemes ,                                                      

dic les coses.

Amb la claredat de les

paraules, jugo.

Intenta que els mots

volin, impulsats pel teu

anhel.

La desesperació ajuda;

la soledat enganya.

Amb la força dels meus

dies, busco companys de                               

fatigues.

Necessito expulsar els

pensaments que corren,

com la sang de les teves

venes, pel meu cap

malalt de poesia.

Ajuda'm , tu també penses.

Ajuda'ns, som pocs en la lluita.

                  II

Captivat pel deliri amorós,

que em provoquen : 

les teves dents, 

la teva saliva, 

els teus cabells.

Em deixo endur

cap al cel, 

amunt, amunt

i m'enlaire amb ulls clucs.

Si els obrís veuria : 

la fam dels nens

o el fum de les fàbriques. 

Els boscos mancats 

de la força dels arbres. 

Els rius assedegats 

per la falta d'aigua.

Però no obro els ulls, 

car no vull veure

res que no siguin : 

els teus cabells, 

les teves dents

o la teva saliva. 

Petites dossis de Salinger

Pugeu la biga mestra, fusters és possiblement una de les novel·les de J. D. Salinger menys conegudes. Publicada l'any 1955 sota el títol original de High the roof beam, carpenters,la novel·la explica la història de Seymour, un nen prodigi, d'una intel·ligència superior i el seu peculiar matrimoni amb Muriel Fedder, filla d'una important i adinerada família de Nova York. La història la narra el seu germà petit , Buddy, que en un moment aconsegueix fer-se amb el diari del seu germà gran i així és com aquest descriu a la seva futura sogra :

Tampoc no li faria goig la mare de Muriel. És una dona exasperant, tossuda, un tipus femení que Buddy no pot suportar. Amb tot, no crec que arribés a veure-la tal com és : una dona desproveïda, per sempre i des de sempre, de la comprensió o la sensibilitat necessàries per a copsar el corrent de la poesia que flueix a través de les coses, de totes les coses. Una altra preferiria ser morta, però ella continua vivint, aturant-se davant les botigues de delicatessen, consultant el seu psicoanalista, consumint una novel·la cada nit, posant-se la faixa, maquinant en pro de la salut i la felicitat de Muriel. Reconec que viure així té el seu mèrit. Requereix un coratge inimaginable. 

Fantasmes

Avui penjo en aquest blog un conte de Joel Olivares, un gran amic meu amb el qual vam escriure un recull de contes anomenat Virtuts i defectes. Més que un llibre en sí mateix , és un experiment literari, que consta de deu contes meus i nou de seus. Entre els contes del Joel hi ha aquest, anomenat Fantasmes. Amb una prosa àgil i molta originalitat ens regala el que per mi és un dels millors contes d'aquell recull. Espero que disfruteu amb la lectura.

FANTASMES

Quan es va fer fosc es va aixecar, portava 8 hores allà. Quiet, immòbil, absent, rumiant què fer amb la seva vida ara que ella ja no hi era.

Havien sigut com carn i ungla, i sabia que qualsevol esperança de tornar a estimar era vana. Se l'estimava molt, però ara li quedava una taca al seu record, perquè l'havia deixat sol. I tot i que era conscient que ella no tenia la culpa, no aconseguia foragitar aquell pensament acusador.

Havia reflexionat què fer a continuació i al final va decidir no fer res. Seguiria la rutina i la monotonia perquè tenia la certesa que res seria capaç d'omplir el buit que ella havia deixat .

I així ho va fer, durant setmanes no va fer res. Anava a treballar i tornava a casa, on restava immòbil davant el televisor fins que era l'hora d'anar a dormir, i un cop al llit es quedava despert mirant el sostre. Fins que un dia va començar a llegir un llibre vell que tenia en un prestatge, i se'l va llegir sencer d'una tirada.

A partir d'aquell moment la lectura es va convertir en la seva obsessió i en poc temps la casa va estar plena de libres. Va omplir els prestatges i ben aviat en va haver de comprar més, i quan la casa va ser plena de prestatges, els llibres es van apoderar de les taules, les cadires i el terra.

Llegia de tot, des de ciència ficció fins a novel·la romàntica, passant per novel·les gràfiques, best-sellers, clàssics, i fins i tot algun llibre infantil.

Llegia per foragitar els pensaments sobre la seva dona, però alhora gaudia amb la lectura.

Un dia, al acabar “Fantasmes” es va adonar que els llibres ja no el sorprenien, havia llegit tant que ja sabia com es desenvoluparia l'argument o la reflexió que volia fer l'autor només llegint les primeres pàgines.

I la sensació de buidor que desapareixia amb la lectura va tornar lenta però inexorablement, i el record de la seva dona va tornar a ocupar els seus pensaments.

Es va quedar a casa dies sencers,sense fer res més que mirar un punt fix de la paret, on hi havia una foto on sortien ells dos. De sobte, s'aixecava, anava al lavabo o a la cuina i tornava a la butaca per fixar la vista al retrat. A les nits no aconseguia dormir, però al quart dia d'insomni, el va vèncer la fatiga i el cansament.

Va somiar en la seva esposa, però a diferència d'altres cops, on somiava que tornaven a estar junts i eren feliços, el somni va esdevenir malson...

Agitat, es despertà amb les idees clares i determinació per dur-les a terme. Després de calmar-se, es va aixecar i va agafar el llibre que tenia més a prop, el va obrir i va arrencar cuidadosament la pàgina en blanc del principi, i així amb tots els altres llibres que hi havia a la casa. Quan va tenir-les totes, va escampar els llibres de sobre la taula, i, amb un bolígraf a la mà va començar a escriure.

Va escriure sobre la seva dona: qui era, com era, què havia fet a la vida, el que li agradava i el que no, com el feia sentir... Va escriure tot el que sabia i tot el que s'imaginava.

Escrivia i escrivia, dormia a estones i tornava a escriure, Quan només li quedava una pàgina en blanc, ja no va tenir res mes a dir.

Mil dues-centes vint-i-res pàgines d'una persona, li van semblar moltes i alhora poques, es va quedar mirant-les i es va encendre un cigarret. Va agafar l'últim full i va escriure “Et vaig estimar i sempre t'estimaré, però haig de seguir i ho he de fer sense tu”. El va depositar sobre el piló de fulls i els va calar foc.

Mentre el foc consumia el paper, , va somriure, ella sempre estaria present al seu record, però no podia viure de fantasmes del passat, havia de continuar, i creia que ella ho hauria volgut així. Bé, d'això no n'estava segur, però tant se li'n donava, ella ja no formava part de la seva vida i anava a començar-ne una de nova.

Va agafar les cendres i va sortir al jardí. Amb els punys closos es va agenollar i va esperar que bufés el vent, que se la va emportar cel enllà, lluny d'ell i la seva vida.

Va tancar els ulls, i quan els va obrir, era un home nou.

                                                                                           J. Olivares ; Virtuts i defectes.

Reflexió de l'estudiant

Reflexió de l'estudiant

Ja no puc dormir, i en la profunda nit
sento el caminar de les meves antigues passes. 

La claror lunar és un tot, que m'abriga,
mentre els ocells nocturns des d'altes branques 
invoquen el teu nom, que es fa místic
en el crepuscle estrany amb tonalitats d'oracle. 
Però entre paraules buides no puc viure, ni 
tampoc assegurar una existència pacífica si 
en el llarg itinerari de la vida les dreceres
m'han confós. Ara jec, sense sumb fix, 
sense cap port on amarrar les meves ja velles
veles. I disposar l'àncora en plena mar ha 
esdevingut l'única opció viable. Oh ! Quants
navegants que s'han esmicolat en la immensitat 
tenebrosa! Oh! I tan pocs militars amb fusells 
tapats per roselles ? I per què ? Es preguntaran 
aquells que viuen per elles, o els vells que 
tot ho asseguren : Per què és tan prim 
el llindar que separa la pausada existència 
de l'exaltada necessitat de viure? 

COMIATS

                           

Un comiat és l'intercanvi d'emocions anterior a una separació de transcursos vitals. Potser una separació momentània o eterna de dos cossos. Aquesta és manifesta a través de mirades, gestos o paraules. I sempre la mateixa sensació de ressó dins del cervell i l'analisi de les paraules, gestos o mirades fetes segons abans.
El gegant de la literatura americana Jack Kerouac en descriu un així :

En Dean em va mostrar més fotos.Vaig comprendre que aquelles eren totes les fotos que els nostres fills mirarien un dia al·lucinats, pensant que els seus pares havien tingut unes vides tranquil·les i ordenades, estabilitzades-fins-la-foto i es llevaven al matí per caminar orgullosament per les voreres de la vida, sense imaginar-se mai la tràgica bogeria i el mullader de les nostres vides reals, la nostra nit real, tot l'infern, la carretera de malson sense sentit. Tot a dins d'un buit infinit i sense començament. Llastimoses formes d'ignorància. 
- Adéu , adéu.
En Dean va apartar-se en el capvespre llarg i vermell. Les locomotores fumaven i passaven a sobre seu. Les seves ombres el seguien, imitaven la seva manera de caminar i els seus pensaments i el seu mateix ésser. Va girar-se i va fer un gest tímid i avergonyit amb la mà, va cridar qualsevol cosa que no vaig comprendre. Va córrer al voltant en un cercle. Cada cop s'acostava més a la cantonada de ciment del pont del ferrocarril. Va fer un últim senyal . Jo li vaig contestar amb un gest. De sobte ell es va ajupir a la seva vida i va desapàreixer ràpidament de la meva vista. Jo vaig mirar la desolació dels meus propis dies. Jo també tenia un camí terriblement llarg per recórrer. 
                                                                                                                          J. Kerouac, A la carretera.