Reflexió de l'estudiant
Ja no puc dormir, i en la profunda nit
sento el caminar de les meves antigues passes.
La claror lunar és un tot, que m'abriga,
mentre els ocells nocturns des d'altes branques
invoquen el teu nom, que es fa místic
en el crepuscle estrany amb tonalitats d'oracle.
Però entre paraules buides no puc viure, ni
tampoc assegurar una existència pacífica si
en el llarg itinerari de la vida les dreceres
m'han confós. Ara jec, sense sumb fix,
sense cap port on amarrar les meves ja velles
veles. I disposar l'àncora en plena mar ha
esdevingut l'única opció viable. Oh ! Quants
navegants que s'han esmicolat en la immensitat
tenebrosa! Oh! I tan pocs militars amb fusells
tapats per roselles ? I per què ? Es preguntaran
aquells que viuen per elles, o els vells que
tot ho asseguren : Per què és tan prim
el llindar que separa la pausada existència
de l'exaltada necessitat de viure?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada